EL KEYNESIANISME NO TORNARÀ
Coincidint amb les mesures d'austeritat extrema que s'estan imposant a Europa amb l'excusa de la crisi financera s'està parlant amb una certa intensitat de si les mesures d'estímul econòmic que fan servir la despesa pública o la reducció d'impostos (sense reducció de la despesa, és a dir, incrementant el dèficit) són oportunes o no per a trobar una sortida de la crisi.
L'ortodòxia pressupostària que predica sobretot el govern federal alemany sosté que el dèficit públic és el problema i no la solució, missatge que la dreta política europea ha fet seu de grat o a la força, mentre l'esquerra tradicional defensa amb més o menys fermesa la necessitat de polítiques expansives de despesa pública per estimular el creixement.
En el debat, la dreta apel·la usualment a la col·lecció oportuna d'arguments del liberalisme o del neó-liberalisme, ometent convenientment les evidents intervencions governamentals en favor de les entitats financeres en risc de fallida (que són l'origen fonamental dels problemes del deute públic i que no són massa “liberals”). L'esquerra tradicional per la seva banda, ja no cerca arguments a l'obra de Marx i Engels, desacreditada políticament des de la caiguda del règim soviètic, sinó a l'obra de Keynes.
Aquesta apel·lació explícita al keynesianisme que fa l'esquerra resulta per començar una mica xocant des d'un punt de vista històric, vist que el propòsit que en el seu dia tenia Keynes amb la seva teoria era més la preservació del capitalisme superant el problema de les seves crisis cícliques que aconseguir una societat més justa o igualitària.
Efectivament, Keynes postulava als anys 30 del passat segle que per evitar aquestes crisis (derivades de les fallides de l'economia de mercat) el que calia era que els poders públics actuessin de forma contracíclica incrementant la despesa i el dèficit fiscal en els moments de recessió i fent el contrari en els moments de prosperitat general, aprofitant en aquest últim cas per pagar els deutes contrets quan es va lluitar contra les amenaces de recessió. Certament les propostes de Keynes van ser molt oportunes en un moment de reconstrucció després de la Primera Guerra Mundial i malauradament van resultar oportunes novament després de la Segona Guerra Mundial per les mateixes raons. Les institucions creades arrel dels Acords de Brenton Woods al 1944 es van inspirar en la teoria de Keynes i per altra banda, les polítiques d'estímul econòmic des dels poders públics que va descriure van ser efectivament aplicades no només pel president Rooswelt per sortir de la depressió del 1929 o mitjançant el Pla Marshall a la postguerra europea, sinó també per Hitler i Mussolini quan es van aplicar a recuperar les deprimides economies dels seus països per convertir-los en potències industrials (i militars).
El gran creixement econòmic dels anys 60 va fer bones les prescripcions de Keynes i durant un temps més tot va semblar funcionar segons el guió. Malauradament, la lògica de l'accés i la conservació del poder polític als països amb sistemes de democràcia representativa col·lisiona amb la serena contenció i sentit de l'oportunitat econòmica que exigeix l'aplicació de les receptes de Keynes.
Efectivament, en moments de depressió econòmica no ha estat difícil convèncer als governants de la conveniència d'endeutar-se per estimular l'economia mitjançant una política expansiva de despesa pública: aquest gest de socors cap a l'economia ha estat indubtablement molt popular en moments difícils. Una altra cosa és reconèixer que s'està en un bon moment econòmic i que cal aprofitar l'augment d'ingressos via impostos per liquidar deutes i ja no diguem per reduir el volum de moneda en circulació... Quin polític pot assumir aquestes mesures? Si augmenten els ingressos per impostos, el governant de torn apostarà per augmentar la despesa i/o per reduir impostos mentre manté o fins i tot augmenta el nivell d'endeutament: mai no hi ha prou prosperitat i si cal austeritat ja l'aplicarà el següent governant.
En la situació actual, provocada de tota manera per l'assalt del poder financer a la caixa del sector públic, és impossible plantejar una política expansiva de despesa efectiva sense augmentar paral·lelament els impostos i sense declarar la suspensió del pagament del deute públic actual. I el dia que les coses tornin a la normalitat haurem d'exigir als governants que s'oblidin del keynesianisme. D'aquesta medicina ja hem tingut prou sobredosi.
/https%3A%2F%2Fassets.over-blog.com%2Ft%2Fcedistic%2Fcamera.png)
