LA PEL·LICULA DE LA CRISI

Cal fer memòria. Tot va començar amb la crisi de les subprime, els paquets de productes financers que prometien elevats beneficis sobre una inversió garantida en darrera instància per sòlids valors immobiliaris. En realitat aquests paquets no eren altra cosa que drets de cobrament contra deutors insolvents i les garanties propietats sobrevalorades i impossibles de liquidar sense encaixar greus pèrdues. Vist en perspectiva, els títols financers en qüestió eren bàsicament diners falsos impresos sobre el no res.

I com els bancs i els inversors financers van haver de desvetllar de cop que gran part dels diners dels seus balanços eren diners falsos, va arribar la crisi financera. Van deixar de donar crèdits fins i tot als clients solvents, ni per comprar propietats immobiliàries, ni per consum, ni per fer viables els projectes empresarials de l'economia productiva (l'economia real). Alguns bancs es trobaven descapitalitzats i els que no, no es refiaven de ningú i es van dedicar a llepar les seves ferides esperant esdeveniments.

Sense crèdits pel consum o per fer anar les empreses va arribar la crisi general de l'economia. Fins i tot les empreses viables amb una bona cartera de clients es quedaven sense diners per pagar als seus proveïdors i no podien servir les comandes. Els consumidors tampoc trobaven crèdit per fer les seves compres més importants i per suposat no havia manera d'adquirir un habitatge amb l'ajut d'una hipoteca. L'Economia es va anar paralitzant.

Els poders públics havien d'intervenir. Podien haver tancat o expropiat els bancs descapitalitzats per tornar la confiança, tal i com es va fer amb relatiu èxit al 1929 als USA. Podien haver distribuït crèdit als consumidors i les empreses per reactivar l'economia fent servir d'intermediàries les entitats financeres viables. Però en comptes d'això van cobrir les pèrdues i van injectar més i més diners a les entitats financeres descapitalitzades (recordem, a causa de les seves irresponsables polítiques d'inversió), amb la qual cosa els estats van haver d'endeutar-se a nivells propis d'una economia de guerra i dedicar una part creixent dels seus pressupostos públics a tornar els crèdits i abonar els interessos.

I els diners que necessitaven els estats per reflotar els bancs descapitalitzats qui els havia de posar?. En primera instància els bancs viables que s'havien replegat a l'espera de millors temps, de seguida amb l'ajut inestimable del BCE (un banc públic de capital públic per definició) que es va dedicar a repartir crèdits als bancs amb uns tipus d'interès baixíssims, sempre per sota de la inflació, per tal que els bancs els prestessin als estats a un tipus d'interès sempre superior.

I com que els bancs viables tenen tots els incentius per dedicar tots els seus recursos i els obtinguts del BCE a comprar títols de deute públic, doncs continuava sense haver crèdit per a l'economia real i les empreses comencen a entrar en fallida. La crisi econòmica es comença a retroalimentar gràcies a les polítiques públiques.

Ara les empreses veuen com s'empetiteix el seu mercat i per tant miren de reduir el seu volum, les seves plantilles, els seus costos. Els poders públics que tant brillantment han estat actuant i que ni es plantegen rectificar decideixen calmar a la patronal despullant als treballadors i treballadores de tots els seus drets, per rebaixar costos reduint sous, per acomiadar personal, etc. Sous més baixos i un atur de rècord en son la conseqüència.

Amb sous més baixos quan no directament sense feina, els treballadors i treballadores, que també són el gruix dels consumidors, redueixen al mínim de subsistència el seu consum i fins i tot deixen de poder pagar els seus crèdits. Segona retroalimentació de la crisi.

Els crèdits impagats creen nous forats als balanços dels bancs, els estats s'obliguen a incrementar els ajuts als bancs i demanen nous crèdits. Es comença a dubtar de la capacitat dels estats per tornar els seus deutes i els interessos del deute públic pugen cada cop més, asfixiant les finances públiques, que per l'altre costat cada cop ingressen menys via impostos com a conseqüència de la reducció de les rendes salarials, que són pràcticament les úniques que no es poden escapar de taxes i gravàmens. Tercera... quarta retroalimentació de la crisi.

Es desvia més capital creditici ja internacional cap al deute públic i el finançament de l'activitat econòmica real s'asseca encara més.

Els estats es comprometen a prioritzar per davant de tota despesa o inversió la devolució del principal i els interessos del deute.

Es retallen serveis públics i subsidis. Es redueixen ara també les plantilles de les administracions i es decreten reduccions salarials generalitzades. El consum i el estalvi privat en paguen ràpidament les conseqüències. Nova retroalimentació.

Baixa l'activitat econòmica. S'incrementa l'atur. Pugen encara més els interessos del deute públic. Encara circula menys crèdit. Malgrat les pujades de tipus impositius, els ingressos públics baixen. I tornem a donar una volta a l'espiral descendent.

És que ningú no s'adona del que passa? Perquè no es rectifiquen les polítiques públiques? A qui beneficia aquesta manera d'afrontar l'original problema de les subprime?

En primer lloc cal tenir en compte que la compra-venda de títols subprime va generar uns beneficis “teòrics” fabulosos a les entitats financeres que els van fer servir, i amb aquests beneficis van assegurar-se moltes fidelitats entre els polítics. Quan es va evidenciar el bluf, moltíssima gent poderosa es va afanyar a exigir als seus polítics llogats que els hi asseguressin el seu capital com a primera i urgent prioritat. Els primers rescats ja van tenir un volum absolutament desmesurat, impensable abans per a quasi qualsevol cosa. Van ser molts més diners per exemple dels que calien per acabar de cop amb la fam de tot el Món. La resta de mesures han anat encaminades a aconseguir la complicitat del sector net del capital financer i la de les patronals, que en gran part han acabat acceptant aquest sotrac econòmic “temporal” amb la perspectiva d'un nou model de relacions laborals en la qual els treballadors i treballadores ja no estiguessin en condicions de reclamar la seva part en els beneficis derivats dels increments de productivitat. És clar que això últim només té sentit des d'una òptica miop i localista, en la qual les empreses només pensen en mercats exteriors i en el turisme, sense creure en les possibilitats d'un mercat intern solvent.

És evident quina és la direcció que s'hauria de prendre si es tinguessin en compte els interessos de la majoria de la població. En el punt que estan les coses, s'hauria de declarar una moratòria pel que fa al deute públic i s'haurien de depurar responsabilitats i recuperar tants diners com fos possible, fins i tot per la via de la confiscació, dels que s'han injectat a les corporacions culpables o si més no responsables de la situació original. Amb els diners recuperats caldria primer de tot rescatar a les persones que estan patint les conseqüències més greus de la crisi, reactivar el sector públic i fer fluir crèdit cap a l'economia real.

Quan hagem recuperat el normal funcionament de l'economia, ja parlaríem de tornar deute començant pels creditors que estiguin disposats a acceptar un més gran percentatge de quita.