El problema del 3%
«Vostès tenen un problema, i aquest problema es diu 3%». Qui no recorda la que va ser una de les darreres maragallades de Pasqual Maragall? Aquestes paraules les va dir en seu parlamentària en una rèplica al que llavors era cap de l'oposició, l'actual president Artur Mas, però pocs van voler explorar el significat i les conseqüències d'aquesta frase. Començant pel mateix Pasqual Maragall, que va rectificar uns instants més tard i no va voler aprofundir en una acusació velada de la qual no en tenia proves que volgués o pogués presentar a la Justícia. Això va passar al març de l'any 2005, i des de llavors la quantitat d'indicis, acusacions, processaments i confessions que han sacsejat l'opinió pública de tot l'Estat han estat tan abundants que molts pensem que potser aquest 3% es quedava curt i que, naturalment, no era un recurs exclusiu d'un determinat partit polític català o espanyol.
Quin impacte econòmic tindria l'existència de comissions d'aquesta mena? Segons diverses fonts oficials, la contractació pública d'obres, béns i serveis públics va suposar l'any 2011 el 15,5% del PIB, que aquell any va pujar a 1.046.327 milions d'euros. El 3% d'aquesta quantitat pujaria a més de 31 mil milions d'euros i quasi el 0,5% del PIB només en un any.
Es pot argumentar que no totes les contractacions són fraudulentes, i segurament no ho són, però hi ha indicis que donen plausibilitat a la tesi del cobrament generalitzat de comissions per part dels partits polítics en concepte d'adjudicacions de contractacions amb l'Administració:
-
La percepció dels empresaris. En una enquesta realitzada per la Comissió Europea, el 97% de les empreses espanyoles entrevistades van declarar que «la corrupció és un problema molt estès a Espanya».
-
La relativa freqüència amb la qual es produeix una revisió a l'alça del preu de les licitacions públiques.
-
La relativa absència de sancions econòmiques a les empreses contractistes per incompliment de les seves obligacions.
-
El fet que en el nostre país totes (sí, totes) les persones que tenen l'última paraula en l'adjudicació de contractes en nom de l'Administració siguin un polític o hagin estat nomenades pel procediment de lliure designació per un polític. En aquest context la possibilitat de perdre el càrrec és molt més immediata i certa si es desobeeix una indicació de l'aparell o del líder polític de torn que si es tracta de manera irregular una decisió de contractació.
Pel que fa als controls que estableix la normativa de contractes públics, hi ha milers de maneres de burlar-la per tal d'adjudicar cada contracte a l'empresa que s'hagi decidit per endavant que ha de guanyar, des de la no sempre fàcil de detectar fragmentació de contractes (per evitar processos de lliure concurrència) fins a la simple però efectiva informació privilegiada combinada amb la redacció de plecs a mida.
No sabem del cert si totes o simplement la majoria de les empreses contractistes paguen comissions per les seves adjudicacions, però és evident que les condicions per tal que així sigui estan presents i que la punta de l'iceberg que representa els casos que de moment han aflorat ens fan témer el pitjor.
Només hi ha una manera d'aturar la corrupció: És imprescindible separar i fer independents entre si els àmbits de decisió política (l'àmbit de dir quina cosa s'ha de fer) dels de gestió pública (l'àmbit d'organitzar els mitjans per fer allò que algú altre ha decidit que es faci). La política no pot estar organitzada ni tenir els retorns propis d'un negoci... familiar.
/https%3A%2F%2Fassets.over-blog.com%2Ft%2Fcedistic%2Fcamera.png)
