EL PODER MONETARI-FINANCER
És prou coneguda la relació de poders que va definir fa més de dos segles i mig el baró de Montesquieu: l'executiu, el legislatiu i el judicial. Encara al segle XVIII Edmund Burke va proposar la premsa (ara en diem més extensament els mitjans de comunicació) com a quart poder i molt recentment n'hi ha qui parla d'un cinquè poder (la capacitat dels estats a l'hora d'intervenir a l'Economia segons uns o “Internet” segons altres) i fins i tot d'un sisè que li volen dir el “poder territorial”.
Des del meu punt de vista, a banda de la major o menor fortuna retòrica de cada proposta, cap dels poders afegits a la proposta clàssica es pot considerar un poder públic dimanant de la sobirania col·lectiva que sigui substancialment diferent dels tres primers.
El poder de la premsa, dels mitjans de comunicació o del que sigui que es vulgui atribuir a la Xarxa, no és una potestat pública creada per consens social. Certament, la informació, o més aviat la capacitat per a difondre-la (o amagar-la, o disfressar-la) és un instrument tremendament poderós. Es pot fer molt de mal amb ella, com es pot fer molt de mal amb les armes i també es pot fer molt de bé amb la informació, igual que amb els avenços científics. Però per molt poderosa que sigui, no neix d'un consens social mitjançant el qual confiem aquesta força a una institució col·lectiva per tal que l'exerciti de forma exclusiva. Afortunadament és així, s'ha de dir.
Pel que fa a la capacitat dels estats a l'hora d'intervenir en l'economia o de les expressions territorials dels poders públics, no són res més que això, activitats i expressions d'alguns o de tots els poders definits per Montesquieu.
Tot i així, justament en aquestes primeres dècades del segle XXI està realment veient la llum un nou poder, cada cop més autònom i diferenciat dels altres tres, que és el poder monetari-financer, i que a diferència dels altres exerceix una governança si no completament global, sí altament transnacional.
Com els poders clàssics, el poder monetari-financer neix ni que sigui indirectament del consens social, tot i que el seu naixement (si es vol la seva diferenciació) és molt recent. Es pot dir que la llavor que va crear les condicions per a la seva aparició va ser l'abandonament a escala global del patró or per a la determinació del valor de les divises, i la creació de les institucions de l'acord de Bretton Woods: el Banc Mundial i molt especialment el Fons Monetari Internacional.
Efectivament, l'abandonament del patró or exigia certes regles, certa disciplina, que garantís un clima de confiança mútua entre els països i la necessària seguretat econòmica respecte de les transaccions econòmiques i comercials internacionals. Els bancs centrals dels diferents països havien de garantir tant com els hi fos possible l'estabilitat dels tipus de canvi entre les diferents divises fent servir amb aquest objectiu les potestats dimanants dels poders públics de regular el volum de massa monetària en circulació, actuant bàsicament sobre els tipus d'interès públics i sobre la capacitat reglamentària de supervisió sobre la banca privada.
Naturalment, en origen i encara avui en part, aquestes potestats no eren res diferent d'altres activitats del poder executiu de cada estat, regulades pels respectius parlaments i vigilades pels corresponents òrgans judicials. Però com deia, les necessitats del comerç internacional en el context creat per l'absència d'una referència objectiva comuna del valor monetari (l'or) han obligat a cada cop més països a establir acords i a subordinar-se a institucions com el FMI o el BCE (Banc Central Europeu) tot simplement per comptar amb una divisa creïble en les transaccions internacionals.
L'única alternativa que fan servir molts països perifèrics és la de renunciar a la divisa pròpia en el comerç internacional i operar amb alguna divisa forta estrangera, típicament el dòlar. Però aquesta alternativa significa a la pràctica abandonar-se a la política monetària del banc central emissor de la divisa (la FED, Reserva Federal dels EU, en el cas del dòlar). Per exemple, si la FED decideix devaluar el dòlar posant en circulació grans quantitats de bitllets nous, el valor de la reserva de divises dels països que operen en dòlars cau dramàticament, arribant a patir autèntiques crisis econòmiques regionals per aquesta causa.
I és per aquesta raó doncs que avui dia es tendeix cada cop més a tancar pactes que assegurin tipus de canvi estables o quan no, tenim que els bancs centrals de les divises més fortes es vigilen entre si “copiant” mesures com els tipus d'interès públic. Sigui com sigui, ni els governs ni els parlaments estatals ja no tenen plena capacitat per decidir polítiques monetàries i s'imposa com més va més clarament la necessitat d'identificar les institucions que ostenten de facto el poder monetari-financer i obrir el debat social de com s'organitzen aquestes institucions, quins poders tenen i com es controlen.
En resum, ha nascut ja fa algun temps un nou poder i cal obrir el debat social entorn del seu encaix respecte dels altres i respecte de la voluntat democràtica dels pobles.
/https%3A%2F%2Fassets.over-blog.com%2Ft%2Fcedistic%2Fcamera.png)
