Cal regular la possibilitat de suspensió de pagaments de les administracions JA!

En altres articles anteriors ja he parlat de com és que la servitud al deute públic ha esdevingut la causa original de la crisi econòmica i l'obstacle per aconseguir sortir-ne. La idea bàsica (la recordo) és que el pagament dels interessos i del principal del deute de les administracions extreu una quantitat creixent de recursos del sistema econòmic del país (especialment si els creditors són estrangers, com ara la banca o fons inversors d'altres països) cosa que fa impossible un mínim creixement.

Són molts els que com jo denuncien les moltes perversions de la situació actual d'endeutament de totes les administracions públiques. Aquí a l'estat espanyol tenim molt especialment la Plataforma Auditoria Ciudadana de la Deuda, que advoca per separar el deute legítim de l'il·legítim i tot simplement negar-se a reconèixer i a tornar el que es considera il·legítim. En l'àmbit internacional també es parla de deute odiós, entenent que seria aquell contret pel govern contra els interessos de la població del mateix país i amb el ple coneixement d'aquesta circumstància per part del creditor; és un concepte que funciona prou bé quan parlem de dictadures, però és més difícil d'aplicar en altres casos.

Trobo que aquesta taxonomia del deute és necessària i les seves conclusions correctes: no s'ha de pagar el que és il·legítim o “odiós”, però tot i així ni podem esperar-nos ara a què efectivament es faci la demandada auditoria del deute (de forma prou reconeguda en l'àmbit estatal o europeu), ni és una solució eficaç a llarg termini per a prevenir l'endeutament suïcida, sigui aquest legítim o il·legítim, adorable o odiós.

Des del meu punt de vista el que cal és fer exactament el contrari del que pretén establir l'article 135 de la Constitució Espanyola tal com va quedar quan el van reformar a corre-cuita i agafats de la mà el PP i el PSOE a finals de l'estiu de 2011. En concret i com es recordarà, al punt 3 d'aquest nou article es diu que “Els crèdits per satisfer els interessos i el capital del deute públic de les administracions s’entendran sempre inclosos en l’estat de despeses dels seus pressupostos i el seu pagament gaudirà de prioritat absoluta”. Jo crec al contrari que el que cal és protegir els compromisos socials i programàtics entre els poders públics i la població i limitar d'una forma clara i incontestable el màxim dels recursos que es poden destinar en els pressupostos públics al pagament d'interessos i del principal del deute financer de totes les administracions.

I com es poden protegir aquests compromisos? Des del meu punt de vista la clau està en el manteniment de la despesa i la inversió finalista per càpita, sense entrar en més disquisicions teòriques o tècniques: cal observar quin és el volum d'aquesta part del pressupost respecte del total, comparar-lo amb els ingressos no financers i preservar aquestes partides sempre que no superin el total dels ingressos no financers. Si els ingressos no financers són superiors, la diferència seria la part màxima que es podria destinar a pagar els interessos i el principal del deute. Si els ingressos no financers són inferiors, doncs caldrà apujar impostos o reduir inversions, però no per pagar deute sinó per complir amb els compromisos.

Una altra forma de plantejar el límit del pressupost destinat a tornar deute el podríem articular sobre el concepte de PIB per càpita i del seu increment en termes reals (descomptat l'efecte de la inflació). Es tractaria de determinar el percentatge del PIB que suposa aquest increment real del PIB per càpita i dividir-lo per la meitat. Com a màxim una d'aquestes meitats es podria fer servir per tornar deute.

Naturalment, en una situació com l'actual el volum de deutes és més gran que aquest hipotètic saldo favorable dels ingressos no financers o que aquesta meitat del creixement real del PIB per càpita, i en aquest cas el que cal és prioritzar quins deutes es tornen abans i quins s'han d'esperar. La resposta? Es tornen primer els diners als creditors que reclamin uns interessos més baixos en cancel·lar el principal dels seus préstecs, quan no proposin directament una rebaixa (com més gran millor per aconseguir preferència) del volum total del deute. Qui pugui reclamar i reclami interessos més alts, que esperi a què el creixement de l'economia o el pagament als altres creditors menys exigents permeti a l'administració fer front a les seves exigències.

I només faltaria considerar com evolucionarien aquests límits any rere any en el sistema de càlcul pressupostari. Teníem la referència de la despesa i la inversió per càpita no financeres, a l'any següent caldria veure com ha evolucionat la població i la inflació, i com han evolucionat les bases imposables de les taxes i impostos que nodreixen els ingressos no financers. Si el creixement percentual de les bases imposables és superior al creixement de les despeses i inversions socialment compromeses, la meitat d'aquest creixement es podria destinar a augmentar la partida de les obligacions financeres (no tot, perquè això comprometria l'evolució de l'economia).

La principal objecció a aquest plantejament seria que en aquestes condicions possiblement ningú mai més voldria prestar res a cap administració. Potser no, però com he dit moltes vegades les administracions s'han de finançar amb impostos, no amb crèdits, i en tot cas sí que es podrien demanar crèdits fora d'aquest sistema de devolució quan aquesta devolució es garantís únicament amb nous ingressos futurs provocats directament per la inversió per a la qual es demana finançament. Per exemple, es podria demanar un crèdit per fer una ampliació d'un port a canvi de comprometre els ingressos nets addicionals per taxes derivats de les noves instal·lacions. El que no s'hauria de fer mai és comprometre els ingressos impositius generals futurs per a la construcció d'un aeroport sense avions, per exemple.

Això és, en definitiva, definir formalment en quines condicions i quines conseqüències té la figura de la suspensió de pagaments en una administració amb un objectiu anàleg al que té teòricament en el món de les empreses: que els creditors acabin cobrant la major part si no la totalitat dels seus crèdits sense haver de tancar una empresa viable. I ningú no pot negar que una administració pública mereix ser protegida més que qualsevol empresa privada.