ELS HEROIS DE LA INDEPENDÈNCIA

Com a partidari convers de la independència de Catalunya (convers tot i que de fet mai he estat contrari), contemplo els esdeveniments dels darrers temps amb esperança i optimisme atès que veig a tocar la realitat d'una Catalunya independent en un horitzó de temps que probablement ja no es compta en anys, sinó en mesos.

Pot ser que molts trobin que és massa aviat per mostrar cap mena d'eufòria i que tampoc no ha arribat l'hora dels homenatges, però francament ja no em puc estar més de reconèixer el notable i heroic paper dels que a despit dels seus propis interessos i arriscant-se a passar a la història amb la imatge més controvertida, estan treballant incansablement per fer del somni de la independència una realitat consolidada en el termini més breu que ningú no podia imaginar.

És cert que les mobilitzacions de la població catalana, que han estat les més massives i sorprenents des del final de la segona guerra mundial (i qui ho dubti que proposi contraexemples, si us plau) han deixat ben palès l'amplíssim suport actiu que té la independència a tots els estrats de la societat catalana. És cert que aquest suport actiu ha tingut el seu clar reflex a totes les convocatòries electorals dels últims tres anys. És cert que creix el nombre de veus públiques de tots els sectors de la població catalana que manifesta cada cop amb més claredat la seva identificació amb la causa independentista i els arguments a favor de la constitució d'un estat propi a l'actual territori català. Tot això és cert, però hem de reconèixer amb humilitat que aquest context tan favorable no hauria estat possible sense l'enèrgica contribució d'un grapat d'homes i dones decidits que van redreçar el camí erroni que havia emprès el Parlament de Catalunya l'any 2005, quan va provar d'acomodar millor les institucions catalanes en el context del Regne d'Espanya amb un nou Estatut.

Així, després de les alarmants declaracions de José Luis Rodríguez Zapatero en les quals es comprometia a fer seu i defensar el text del nou Estatut de Catalunya que presentés el Parlament català, el mateix PSOE presidit per Zapatero va rectificar en favor de la causa independentista propiciant un desmantellament profund de les pretensions autonomistes catalanes plasmades al projecte d'Estatut, propiciant que veus autoritzades del seu partit, com l'ex-secretari general Alfonso Guerra, esvaeixin dubtes sobre el que havien fet amb declaracions com «lo hemos dejado cepillado y bien cepillado», que va dir a l'abril del 2006. No es pot passar per alt la sempre valuosa aportació del PP de Mariano Rajoy (Marian Rayuà, crec que es pronuncia), recollint signatures en contra del projecte d'Estatut fora de Catalunya i presentant recursos d'inconstitucionalitat contra l'Estatut fins i tot abans de la seva aprovació. És força probable que si efectivament s'hagués respectat el text del projecte d'Estatut (que incloïa una millora raonable del sistema de finançament), aquest hauria rebut un ampli suport a Catalunya (superior sens dubte al 36,2% que va rebre l'Estatut cepillado), hauria permès un funcionament lleugerament millor del govern català i en tot cas hauria tret arguments a qualsevol queixa de caràcter nacionalista que s'hagués produït posteriorment.

Entre el 2006 i el 2010 els herois van ser, inqüestionablement, els membres del Tribunal Constitucional, que no es van estar de desmantellar peça a peça en una llarga novel·la per entregues tot allò que encara va respectar el cepillo de Guerra. Quan van acabar, el resultat va ser tan evidentment lamentable que van aconseguir convocar la primera gran manifestació amb un lema clarament sobiranista: «Som una nació, nosaltres decidim».

Després d'aquest episodi, el partit de Zapatero, que sempre havia guanyat a Catalunya en eleccions generals, va experimentar una derrota fins llavors històrica a les eleccions generals del 2011, tant que de fet a cap altra comunitat autònoma va ser més gran la pèrdua de percentatge de vots i de diputats. I va guanyar les eleccions el partit rival del PSOE en aquest joc d'alternatives nacionales que propicia el sistema electoral espanyol. És a dir, va guanyar el PP.

A partir d'aquelles dates els campions de la independència de Catalunya ja no van deixar cap dubte pel que fa al valor de les seves contribucions: asfíxia financera del govern autonòmic, atac al model lingüístic («hay que españolizar a los niños catalanes» va dir un dels nostres herois, el ministre d'Educació Wert) i tot el repertori de greuges comparatius i de mesures de recentralització més gran del qual mai no hagi estat capaç cap altre govern anterior. Molt aviat, el 2012, el president de la Generalitat catalana Artur Mas va fer arribar al govern de Rajoy una desesperada petició: negociem un pacte fiscal. De fet, era una petició no massa ambiciosa, en el sentit que deixava de banda altres reivindicacions importants, com ara el blindatge de les competències de la Generalitat, que ja llavors patien un atac constant. Rajoy va escriure la seva resposta en pedra i la va deixar plantada davant la porta del seu despatx per tal que fes servei per a totes les visites futures de qualsevol representant polític català: NO.

De cara a la manifestació de l'11 de setembre del 2012 un Mas frustrat va demanar que la gent reclamés al carrer un nou pacte fiscal. La manifestació va ser espectacularment massiva i el seu crit unànime i espontani va ser INDEPENDÈNCIA. La crida del més gran dels nostres herois, Mariano Rajoy, va ser més poderosa que la de l'apaivagador Artur Mas.

Pocs dies després, Artur mas convoca eleccions anticipades que es van celebrar al novembre del mateix any 2012, formant un nou Parlament català en el qual partits declaradament independentistes com ERC i la CUP experimenten el més gran creixement. Tot i així, Artur Mas aguanta com a minoria majoritària i manté la presidència de la Generalitat, amb el compromís de fer una consulta sobre la independència de Catalunya.

Aquest compromís de fer una consulta d'autodeterminació ha estat de fet una autèntica amenaça per a la causa de la independència, com ha demostrat a bastament l'experiència del Quebec i d'Escòcia. La consulta es podia perdre al final si la por al canvi arribava a superar l'esperança entorn d'un país nou, i encara que la consulta es guanyés, un paper intel·ligent per part del govern del regne d'Espanya podria allargar la negociació posterior durant anys, i qui sap si pel camí l'eufòria independentista es desinfla i tot es converteix en una simple redefinició del model d'Estat actual. Afortunadament els nostres herois estaven a l'aguait i des de bon començament el govern del PP va deixar clar que no tolerarien aquesta distracció.

El cas és que malgrat que el camí cap a la declaració unilateral d'independència ja estava desbrossat per exclusió de cap altre, novament els partidaris catalans de la consulta van temptar la sort portant al Congrés dels diputats la petició de la cessió de competència per a realitzar un referèndum pactat. El risc era enorme, el Congrés dels diputats podia haver acceptat a tràmit la llei corresponent i haver iniciat una llarga tramitació amb interminables debats, esmenes i contraesmenes, canvi de la pregunta, allunyament de la data, predisseny de feixugues condicions pel que fa a l'organització del referèndum, d'interpretació dels hipotètics resultats i del procés que hauria desencadenat un possible resultat favorable a la secessió, com ara l'inici d'un procés de reforma constitucional que impliqués tot l'estat i que allargaria moltíssim qualsevol intent de proclamació de Catalunya com un país independent. Però els nostres herois no van fallar i sense caure en la temptació d'allargar el tràmit ni una mica, van despatxar en una sola sessió el penúltim intent de l'autonomisme català.

Escric aquestes línies a mitjans d'octubre i no sé si al final es farà o no una consulta el 9 de novembre o en qualsevol altra data. Els pretesos partidaris de l'autodeterminació catalana continuen jugant amb foc i han estat provant de fer la consulta legalment, convertint-la en una espècie de macroenquesta d'opinió que a tot estirar hauria de provocar un procés de negociació amb el govern del PP per fer una reforma constitucional que contempli l'autodeterminació i a partir d'aquí fer el referèndum de veritat. Tot això d'acord amb el que diu la llei de consultes i el decret de convocatòria.

Els nostres herois no han caigut en el parany i han mogut tots els poders de l'estat (l'executiu, el legislatiu i el judicial) que controlen amb mà fèrria, fent tot el que els hi és possible per impedir o invalidar d'avançada qualsevol consulta.

A hores d'ara, si hi ha consulta tot fa pensar que serà una nova mostra de força de l'independentisme, i els autonomistes no podran fer altra cosa que convocar noves eleccions que amb tota probabilitat, i gràcies a la intensa campanya que des d'anys venen fent els nostres herois, guanyaran els independentistes. I llavors l'única cosa a fer serà declarar unilateralment la independència.

Per tot plegat,

Gràcies Mariano Rajoy i amb ell a tot el PP

Gràcies a Rubalcaba i al seu successor i amb ells a tot el PSOE, inclosos els seus fidels al cap del PSC

Gràcies al Tribunal Constitucional, al Consell General del Poder Judicial i a molts jutges entusiastes

Gràcies a Rosa Diez, Albert Rivera i a tots els polítics i formacions que romanen vigilants per evitar que els altres es relaxin i caiguin en una indesitjable tolerància

Gràcies a tots per les millors possibilitats per aconseguir una independència ràpida i definitiva

Ara ja només depèn dels catalans.