CORRUPCIÓ, SEPARACIÓ DE PODERS I TECNOCRÀCIA

Aquests dies estem sent testimonis d'una successió imparable d'escàndols de corrupció política. No és malauradament una situació nova en aquest període històric que vivim i que ve de l'inici de la darrera restauració borbònica. Coincidint amb aquestes notícies s'han tornat a sentir veus als mitjans clamant en favor de lleis de transparència i d'una nova regulació del finançament dels partits polítics, mirant de posar remei en el que en realitat és un problema endèmic.

Tal i com està dissenyat el sistema, per arribar a obtenir quotes significatives de representació política calen molts diners, no només per finançar campanyes electorals, sinó també per mantenir grans i costoses estructures organitzatives en suport dels representants i de les cúpules dels partits. De fet, la magnitud de les necessitats econòmiques dels partits combinada amb un feble potencial militant fa que aquestes organitzacions depenguin més de capitals inversors que d'autèntiques donacions “idealistes”. Però és evident que si algú troba assenyat invertir molts diners en una campanya electoral, en el finançament d'un partit, o en les retribucions de determinats polítics, és perquè li sembla “un bon negoci”.

Els estudiants de Ciències Polítiques saben que existeixen anàlisis del nostre sistema representatiu en termes de mercat, públic objectiu, rendibilitat, etc. i que consideren els llocs guanyats a les administracions i a les càmeres representatives com indicadors de retorn de la inversió. També des dels propis partits no són pocs els que parlen del valor de la seva marca (les seves sigles), del seu posicionament estratègic dins les preferències del mercat (l'electorat), i altres perles que denoten la visió de la política com un negoci. No puc evitar en aquest context recordar el que va dir el polític del PP Francisco Camps en una escolta telefònica que més tard es va considerar il·legal: “Jo m'he ficat en política per a guanyar diners”.

Amb tot això no vull demonitzar tot el que és política, ni a tots els polítics, ni a tots els partits. Des d'un punt de vista social, el problema no és la maldat humana sinó el fet que hi hagi un lloc on la maldat pugui prosperar.

SEPARACIÓ DE PODERS

En el sistema polític actual l'indicador d'èxit dels partits polítics és la capacitat per a formar governs, per molt que en teoria el que mirem de triar en votació són els representants a les càmeres legislatives o als plens dels municipis. Tant és així que fins i tot quan un partit aconsegueix una majoria relativa després d'unes eleccions, el seu resultat es considera un fracàs si no aconsegueix prou suports com per decidir la formació del govern: són les posicions de govern i no les lleis el que és important determinar.

La raó està molt clara. Qui té el govern es veu amb la capacitat per a nomenar tota la cúpula directiva de l'Administració que es converteix en el seu instrument, i també pot determinar el treball i el sentit de l'activitat legislativa produint en el moment i amb els ritmes que li convingui decrets, decrets legislatius i projectes de llei que els representants de les càmeres legislatives no tindran altra feina que revalidar amb relativament poques sorpreses. Fins i tot, pot dictar o com a mínim determinar el nomenament dels seus teòrics controladors: des dels interventors, secretaris i tresorers fins als magistrats del Tribunal Suprem o del Tribunal Constitucional. També poden quan convé ofegar als jutges amb tota mena de paperassa i manca de recursos materials si volen alentir una causa i en el cas del govern de l'Estat, també poden indultar a qualsevol amic condemnat per un jutge que malgrat tot i contra pronòstic hagi gosat fer la seva feina.

Aquesta concentració de poder, amb accés directe als recursos derivats dels impostos, és una temptació massa poderosa per a la majoria i no són pocs els que n'abusen d'aquest poder fins i tot “amb bones intencions”.

En aquest context, la complicitat o la subordinació dels polítics amb els ostentadors del poder econòmic, sigui oberta i legal o clandestina i delictiva, no condueix a una altra cosa que a la creació d'un monstre que controla des del contingut de la informació que apareix als mitjans de comunicació fins als preus dels béns i serveis bàsics de la població passant per tot el que puguem imaginar.

No n'hi hauria prou amb substituir els polítics actuals per uns altres si no hi ha un canvi essencial del marc de comportament. Per recuperar el control democràtic de les societats cal trencar el poder monolític actual i instaurar una autèntica separació de poders, que hauran d'estar sotmesos a un autèntic control democràtic i que s'hauran de fiscalitzar mútuament.

Per començar, tot aquell candidat a representant que volgués comprometre's amb aquest ideal hauria de renunciar a la gestió directa de l'Administració més enllà de despullar-la de la legió de nomenats “de confiança”, hauria d'establir un sistema meritocràtic de provisió de directius entre els funcionaris de carrera i hauria de retirar a l'executiu de les seves atribucions legislatives o paralegislatives. El poder legislatiu format per representants electes ha de dictar a l'executiu les prioritats de l'exercici de les seves funcions i controlar el seu correcte funcionament, però no ha de nomenar d'entre els seus membres els titulars del poder executiu.

Pel que fa al poder judicial, ha de ser una administració diferent i independent de la de l'executiu, amb recursos propis i unes fiscalies de dimensió flexible amb capacitat per a adaptar-se a la instrucció eficaç dels casos judicials més complexos, per evitar que els responsables de les trames delictives més embrancades no morin de vells tranquil·lament als seus llits sense arribar a veure dictades sentències fermes contra els seus actes.

TECNOCRÀCIA?

N'hi ha que a la proposta que faig d'apartar als polítics de la gestió directa dels governs i les administracions en diria Tecnocràcia. Més aviat és tot el contrari. La fusió d'interessos entre legisladors, governants, grans fortunes, corporacions multinacionals, organismes plurinacionals (UE, BM, FMI, G-X, etc.), fa que en els darrers anys els polítics amb una mínima pàtina ideològica es vegin progressivament substituïts per experts i consultors especialistes en extreure dels ciutadans tot el suc possible. Això si que és tecnocràcia.

En una situació de separació de poders, seria més fàcil que els polítics realment ho fossin, que els representants es dediquessin realment a promoure els interessos i preferències dels seus representats i que els directors de les administracions s'apliquessin a fer de la millor manera possible allò que s'esperés d'ells, sempre sota el govern de la Llei, entesa com expressió de la voluntat del poble.

Els pensadors del segle XVIII que van concebre el sistema democràtic modern van començar parlant de divisió de poders. Ara toca tornar-ne a parlar.