Recuperació? Quina recuperació?
“No és una crisi, és una estafa”. Aquest és un dels eslògans més repetits a les manifestacions des de 2009-2010 ençà. No és només una frase ben trobada, és una evidència. Des del començament de la crisi fins avui l'atur s'ha disparat, s'ha destruït teixit productiu, els sous de la gran majoria dels assalariats s'han reduït, ha augmentat la precarietat laboral i retrocedeixen tot tipus de drets laborals i socials... però la fortuna dels més rics no ha parat de créixer i fins i tot els sous dels alts directius han continuat el seu ascens. L'esclat de la bombolla financera va frustrar expectatives de benefici especulatiu d'alguns ocellots de curta volada, però com que les pèrdues del sistema bancari es van socialitzar, l'orgia de l'acumulació de riquesa en mans de les elits econòmiques va continuar a costa del més gran empobriment de la immensa majoria de la població.
El govern de Rajoy parla ara d'una tímida recuperació sustentada en unes dècimes de creixement del PIB en els últims mesos del 2013. Només cal una petita reflexió per adonar-se que si el PIB (el volum de diners que canvia de mans en una economia) creix per sota del que augmenta la inflació, la veritat és que continua contraient-se en termes reals i en aquestes condicions no hi ha demanda que generi ocupació ni ocupació que generi demanda.
I com pot créixer el PIB si any rere any una gran quantitat de diners surten de l'economia interior en forma de pagament d'interessos del deute? A les previsions dels PGE per a l'any 2014 es parla de destinar una quantitat equivalent al 3,5% del PIB només en interessos del Deute Públic de l'Estat, Deute que continuarà creixent fins a arribar a una quantitat equivalent al 100% del PIB. Són literalment diners de tots que surten volant i desapareixen. Què passaria si aquest 3,5% del PIB en comptes de fer-se servir per pagar els deutes de l'Estat es destinessin a finançar serveis públics i programes d'estímul econòmic? Doncs que hi hauria creixement de veritat i generaríem un cicle d'augment de l'ocupació.
El camí de la recuperació?
Malgrat tot sostenen els polítics i els savis que coneixen a la perfecció el futur (a condició que ja sigui passat) que la senda de la recuperació està iniciada ni que sigui tímidament. Que hem tocat fons i que a partir d'aquí anirem millorant. Però fins i tot els que juguen a ser optimistes reconeixen que el camí de la recuperació serà mooooolt llarg, que no es generarà prou ocupació per a tots els joves que estan ara a l'atur ni per als que vindran i que per tant l'emigració serà per a molts l'única via de futur vital. I que a sobre l'allau de jubilats que dintre d'entre 10 i 20 anys suposa l'arribada a la tercera edat de la generació nascuda als 60 del passat segle serà indigerible en un context de recuperació econòmica limitada.
No val esperar que tot passi. No val resistir i callar. Hem de fer entre tots que les coses canviïn començant per ser conscients que no ens podem estar quiets. Ens hem d'organitzar, hem de participar, hem de ser conscients del que passa i de perquè passa, i exigir que es prenguin mesures per tallar de soca-rel el problema. Tenim dret a exigir que es congeli el pagament d'un deute en la seva major part il·legítim, que es depurin responsabilitats, que els bancs tornin els ajuts públics rebuts, que les grans fortunes tributin com a mínim en el mateix percentatge que s'aplica a les rendes salarials i que els recursos públics es destinin a satisfer les necessitats i les preferències de la majoria de la gent. Si tenim la consciència i la voluntat, tindrem la força per fer-ho.
/https%3A%2F%2Fassets.over-blog.com%2Ft%2Fcedistic%2Fcamera.png)
