UN COMPLICAT PLA B

Aquest cap de setmana s'ha conegut públicament l'esperada resposta a la gallega del president Rajoy a la petició d'autorització, o si més no de tolerància, d'una consulta d'autodeterminació a Catalunya (per variar, millor diguem les coses pel seu nom).

La resposta, de fet, manté totes les amenaces existents sobre qualsevol fórmula de consulta que vulgui organitzar el govern de la Generalitat. És segurament cert que fins i tot dintre de l'estret marc legal vigent es pot trobar algun forat per fer viable una consulta formalment consultiva que permeti a la població catalana dir si vol o no que Catalunya esdevingui un estat independent, però no ens enganyem, no importa quina sigui fórmula triada aquesta serà invariablement impugnada davant del Tribunal Constitucional, que ja està prou preparat i alliçonat per dictar fulminants resolucions paralitzadores del que es presenti. No m'estranyaria gens que algú (per exemple el mateix president del Tribunal Constitucional) ja tingui al calaix diversos esborranys de recursos, dictàmens i sentències per assegurar la celeritat que tant manca en altres temes.

Pel seu costat, el president Mas ja ha anunciat quin és el seu pla B, és a dir què és el que farà en el cas en que es faci impossible una consulta: la convocatòria d'unes eleccions plebiscitàries entorn de la independència de Catalunya. El 2016, deia ell al principi, el mateix 2014 li va corregir ERC.

Des del punt de vista del marc legal, la convocatòria d'unes eleccions plebiscitàries no es pot aturar, en part perquè ningú no pot exigir als candidats ni als ciutadans convocats a les urnes que acceptin jugar aquest joc, però això no vol dir que aquesta sigui una alternativa ni fàcil ni còmoda per als mateixos partits.

Així, per fer la consulta només cal que la majoria parlamentària pacti una pregunta clara, el més delicat serà després executar el veredicte de la democràcia, però conceptualment no és difícil.

Si la resposta és independència, cal declarar-la solemnement i afrontar tot seguit la dura batalla política, legal i diplomàtica subseqüent. I un cop estabilitzada la situació, convocar eleccions constituents i encetar el nou període històric.

Si la resposta és mantenir Catalunya com una part del regne d'Espanya... Probablement hi hauria un terrabastall polític considerable dintre de la pròpia Catalunya, amb dimissions, eleccions anticipades i peregrinacions de penitents i penedits a Madrid per a demanar clemència i redempció.

Tant en un cas com en l'altre la feina dels polítics seria més quantitativa que qualitativa. Ni tant sols seria imprescindible per a ningú fer campanya per una o una altra resposta, la puta i la Ramoneta estarien més sol·licitades que mai. Però, i si no es permet una consulta? I si cal anar a les anunciades eleccions anticipades plebiscitàries?

REQUERIMENTS DE LES ELECCIONS PLEBISCITÀRIES

La primera observació que cal fer és que les eleccions autonòmiques anticipades del 2012 van ser ja unes eleccions plebiscitàries sobre el “Dret a Decidir”, i unes noves eleccions de tipus plebiscitari potser irritarien a una bona part de l'electoral, que sent que ja ha dit ben clarament la seva en aquest tema. Per altra part, els contraris a dirimir aquesta qüestió de la independència ja s'esforçaran prou d'escampar fum a la campanya electoral i d'introduir dubtes sobre la correcta interpretació dels resultats per poc marge que tinguin. Per tant, la lectura del resultat podria ser força incerta si no és que els principals partits es posicionen prèviament amb meridiana claredat i si no és que la participació dels electors és autènticament massiva i fa bo el caràcter plebiscitari, penalitzant durament les candidatures que gosin mantenir-se en l'ambigüitat.

I si guanyen els valedors de la independència, què fem? Tornem a convocar en un any unes eleccions al Parlament Constituent? Fem servir el mateix parlament per redactar la constitució del nou estat? Quin serà de fet el procediment de debat de la nova Constitució? Encetem directament negociacions amb la UE per mantenir-nos dintre?. I si guanyen els contraris a la independència, què cal fer? Demanar una reforma de la Constitució Espanyola? Continuar com fins ara? Abolir l'autonomia?.

És evident que no hi haurà prou amb presentar-se i dir “som partidaris de la independència” o “no som partidaris de la independència”. Caldrà dir moltes més coses i em preocupa que els partits catalans sembla que no estan prou preparats per presentar un projecte prou clar al respecte.

CUP I ERC

Dels partits actualment presents al Parlament Català aquests són els únics que són clarament partidaris de proclamar la independència, i rascant una mica potser trobaríem alguna cosa del model d'estat que proposen. El que hauran de debatre i proposar és quin és el full de ruta que defensaran en el cas que la majoria parlamentària avali la secessió:

• Temps que caldria donar a les primeres tasques de proclamació i reconeixement del nou estat, abans d'encetar el procés constituent.
• Forma i passos específics del nou procés constituent. Bàsicament si proposen o no nou procés electoral (amb modificació prèvia de la llei electoral o no) o si articularan mecanismes de participació “a la islandesa” en la redacció de la Constitució, previs a l'obligatori referèndum de validació del text final.
• Si seran partidaris de demanar el manteniment provisional (o definitiu) de Catalunya en el si de la UE, la OTAN, el FMI, etc. o si s'estimen més començar des del principi les negociacions d'adhesió un cop proclamada la constitució catalana (potser en aquests temes no es pugui triar, però convindria saber què en pensen).
• Quins principis voldrien que es recollissin a la Constitució Catalana (especialment si volen que aquest mateix parlament redacti la Constitució).

PP I CIUTADANS

Els altres dos partits amb una posició clara, i en aquest cas contrària a la independència. Sens dubte està molt clar que de la mateixa manera que no volen una consulta, tampoc voldran que les eleccions anticipades que es convoquin tinguin un caràcter plebiscitari en termes independència sí o no. Però en realitat aquesta fórmula de consulta els hi dóna un avantatge que farien mal fet de desaprofitar, tenint en compte que en unes eleccions podran afegir al seu ben conegut no a la independència les propostes que considerin oportunes per fer més atractiva la seva posició. En concret:

• Són partidaris de mantenir el model autonòmic actual exactament com està o proposaran canvis? Canvis com per exemple un nou model de finançament (quin?), increment o disminució de les competències autonòmiques, etc.
• Demanaran alguna mena de canvi a la Constitució Espanyola? Si és que sí, en quin sentit?
• Quins partits d'àmbit estatal estan fermament compromesos en fer realitat les seves propostes? (Aquí caldria que els partits estatals al·ludits es manifestessin clara i públicament al respecte).

CiU I ICV

La posició d'aquestes dues coalicions disten molt d'estar clares.

A CiU, CDC sembla (només sembla) que es decanta preferentment cap a la independència, però UDC es diria que, com a mínim, s'estimaria més no haver de pronunciar-se (per no trencar-se). Si hi ha eleccions plebiscitàries anticipades convocades pel president Mas, tant Convergència com Unió haurien d'estar organitzant ja uns respectius congressos extraordinaris per establir la seva posició a favor o en contra. És evident que si no ho fessin serien durament castigats per l'electorat i a més contribuirien a convertir en un embolic inútil la pròpia convocatòria electoral. És possible a més que CDC decideixi una cosa i UDC una altra, cosa que trencaria per primera vegada en molts anys el cartell electoral CiU, amb conseqüències imprevisibles tant per als uns com per als altres.

ICV també hauria de mullar-se més clarament en la qüestió de la independència i afrontar els inevitables riscos de trencament intern, entre els fidels als ideals clàssics del republicanisme espanyol d'esquerres i els que veuen en una Catalunya independent una oportunitat més clara de fer progressar els seus ideals. I també és ben possible que els dos bàndols siguin irreconciliables i acabin presentant-se per separat.

Sigui com sigui, units o trencats, tant una coalició com l'altra a més d'aclarir la seva posició entorn de la independència hauran d'afegir la seva visió del dia després de les eleccions, tal i com ho apuntàvem en els casos anteriors.

EL PSC

La discussió al si del PSC mereix una atenció especial pel seu caràcter, diguem-ne “bizantí”. Té ja el caràcter de tòpic allò de les dues ànimes del PSC, la catalanista i la obrerista. És conegut que la direcció de Pere Navarro és contrària a la independència, però també es conegut que una part no petita dels quadres, les bases i ja no diguem l'electorat del PSC van per un altre costat. En aquesta situació el PSC prova de transmetre la idea d'una tercera via, que seria una reforma federal de la Constitució Espanyola.

Es tracta d'una proposta amb greus problemes de credibilitat: més conservadora va ser la proposta de nou Estatut promoguda en primera instància pel govern català del PSC, i la va desballestar sense pietat un govern estatal del PSOE que es va comprometre per endavant en que hi donaria ple suport. Però és que a més parlar de federalisme en aquest moment té trampa. Ja diu Pere Navarro que demanarà al PSOE una reforma de la Constitució en clau federalista si continuem dins d'Espanya, Però i si ens declarem independents? Llavors demanarà que el nou estat català negocii una federació amb Espanya.

Qualsevol federalista convençut i informat sap que en una federació tots els ens que es federen són igualment lliures i sobirans. Fins i tot per crear una República Federal Espanyola amb la integració de Catalunya, caldria prèviament una declaració d'independència o si més no un franc, explícit i efectiu reconeixement de la sobirania catalana, i una negociació dels termes de la federació en peu d'igualtat que no es veu en la proposta de Navarro. Navarro sembla apostar per la refundació del Regne d'Espanya sota la monarquia de Felip VI (s'hi ha referit repetidament) en la qual el règim de les autonomies s'assemblés una mica més al que seria un estat federal amb permís del PSOE.
En resum, Pere Navarro esquiva la principal qüestió del moment (fer efectiva o no la sobirania proclamant la independència) tornant tossudament a un debat que ja va perdre la seva oportunitat en el passat.

Digui el que digui el poble català, el PSC de Pere Navarro sembla que demanarà la integració federal o quasi-federal de Catalunya en Espanya. Perquè l'hauria de votar ningú en unes eleccions plebiscitàries convocades entorn de la proclamació o no de la independència?

Dit tot això, resulta clar que res de tercera via. El PSC de Pere Navarro és clarament contrari a la independència i el que li toca és definir i donar més credibilitat a la seva proposta de reforma federal de la Constitució Espanyola amb el compromís explícit, sense fissures ni reserves, de tot el PSOE. I en aquest punt, la sagnia que ja pateix de quadres, militants i adhesions ciutadanes no ha fet més que començar.

És evident que el Pla B del govern català gira molta feina a tots els partits, potser que s'afanyin a fer-la. Per si de cas.