SÍ QUE ES POT

De tots els moviments, de totes les marees multicolors, si n'hi ha alguna que destaqui nítidament entre totes les que han crescut entorn del que encara coneixem com el 15M, aquesta és sens dubte la Plataforma d'Afectats per les Hipoteques (la PAH). Són moltes les coses que hem d'aprendre d'aquesta Plataforma, però d'entre totes elles avui voldria destacar la seva concreció i immediatesa en l'acció, juntament amb la seva evolució des de la contestació i la resistència cap a l'acció propositiva, cap a l'enunciat i defensa activa d'alternatives concretes a les polítiques que combaten.

És un model d'èxit, més enllà de si aconsegueixen o no a curt termini el canvi de les polítiques d'habitatge, però malauradament no és encara un model massa imitat. Gran part del capital d'indignació i mobilització que es va despertar amb el 15M s'ha anat diluent a causa de la seva incapacitat o manca d'encert a l'hora de passar del NO VOLEM al SÍ QUE ES POT, a l'hora de passar de la reacció resistent a l'acció transformadora.

Els grups, més grans o més petits, que han donat aquest pas són els que encara es mantenen actius, si no és que estan creixent nítidament.

Ara mateix cal destacar una altra iniciativa que segueix l'estela de la PAH i la seva ILP de 1,4 milions de signatures per la dació en pagament. Parlo de la recent estrenada campanya catalana per la Renda Garantida Ciutadana, que el 7 d'abril es va iniciar a Barcelona i que consisteix en la regulació d'una prestació econòmica per garantir que tothom tingui uns ingressos econòmics per damunt del llindar de la pobresa, d'acord amb l'article 24.3. del vigent Estatut d'Autonomia de Catalunya. Convido a tothom a donar suport a aquesta iniciativa de la qual us podeu informar a http://www.rendagarantidaciutadana.net/index.php/ca/

Però també caben iniciatives més locals i, potser de moment, menys mediàtiques, com la que ha encetat el Grup Promotor de l'Assemblea Ciutadana Constituent de Barcelona i que demana el cessament de tots els càrrecs directius i personal de confiança política nomenats a l'Ajuntament de Barcelona, uns càrrecs i un personal que han tingut prou amb complir l'únic criteri de ser fidels al partit o partits governants a la ciutat per aconseguir els seus sous trets de l'erari públic. Es tracta d'una iniciativa que no sonarà estranya als que heu llegit altres entrades del meu bloc, més concretament la última, que es titula “Corrupció, Separació de Poders i Tecnocràcia” o també una altra entrada anterior que es titula “El dèficit democràtic local. El cas de l'Ajuntament de Barcelona”. Aquesta campanya de la que parlo ha començat per la recollida de signatures a través de la plataforma Avaaz.org sota el títol “BCN: Cap més oportunitat a la corrupció, impulsem la Democràcia”.

En un clima mediàtic d'escarni continu dels polítics i de tot el que sona a polític potser alguns diran que és una campanya perversament populista, de fet un amic al que respecto molt encara que en aquest punt no hem estat d'acord, em deia entre d'altres coses que cal diferenciar entre els funcionaris de carrera nomenats per lliure designació i el personal eventual, aquest últim format per polítics directament nomenats pels polítics, i també em deia que no comparteix la crítica generalitzada a el que sona a partits i que si s'insisteix en aquesta via hem d'anar amb compta no sigui que l'alternativa sigui un “salvador” de la pàtria, un líder populista i servidor d'amagat dels pitjors poders fàctics.

Al meu parer aquesta petició no es fa en contra de tots els funcionaris de carrera que ocupen un lloc pel procediment de lliure designació. El que entenc que es demana a la petició és el cessament del personal eventual i la regularització de la situació dels llocs ocupats per funcionaris pel procediment de lliure designació. Estic convençut que els funcionaris competents i capacitats que ocupen aquests llocs estarien encantats que el seu lloc sortís a concurs de provisió, confiats de reunir prou mèrits per conservar-lo i confortats sabent que passarien a ocupar-lo formalment com resultat d’un procés reglat de selecció i no per una decisió potencialment arbitrària. Destaco la paraula potencialment perquè com funcionari em consta que molts llocs de lliure designació s’han cobert seguint criteris objectius i racionals malgrat que el procediment no ho documenti.

Malauradament també sé que és cert que moltes decisions de nomenament per lliure designació no s’han pres seguint criteris auditables des del punt de vista dels principis de publicitat, igualtat, mèrit i capacitat, i en aquest sentit la única diferència entre els funcionaris nomenats per aquest sistema i el personal eventual consisteix en que els primers van superar unes oposicions en algun moment anterior. Com professionalitzar l’Administració i aconseguir la seva escrupolosa neutralitat sense parar atenció a aquests casos? Tot i així, no es tracta de treure drets a ningú, només de refer les coses bé quan calgui.

Respecte de l’actual desprestigi dels polítics, no puc estar-me de dir que no és fruit de cap campanya orquestrada per ningú, la campanya se l’han fet i se l’estan fent cada dia ells solets amb els casos de corrupció, les maniobres dels aparells buscant la impunitat dels corruptes i sobre tot, pesa sobre ells l’evidència que col·lectivament estan prenent decisions en contra dels interessos generals de la població i a favor dels poders econòmics i financers.

De tota manera, en aquesta petició no s’abunda en el tema de la demonització generalitzada dels polítics. Es demana que no es donin oportunitats a la corrupció separant la política (molt més necessària que mai) de la gestió de l’Administració, i avançar en un millor model representatiu per a la ciutadania. De fet, jo crec que calen propostes com aquesta per allunyar el perill que el meu amic apuntava: l’aparició de “salvadors” populistes que reinventin el feixisme. Jo crec en la democràcia representativa, però és que se l’estan carregant els mateixos representants a força de suprimir tota ombra de separació de poders i d’introduir barreres entre les decisions de les càmeres representatives i la veu de la pròpia població.

Per acabar, l’únic que pretén aquesta petició és separar la política (el poder normatiu) de la gestió (el poder executiu) al temps que es procuraria acostar més la representació a la ciutadania. De fet és una petició pràctica i modesta (dintre de la seva radicalitat) d’aplicar aquests principis a la realitat de l’Ajuntament de Barcelona.

També en el progrés democràtic de les administracions i governs més propers SÍ QUE ES POT. I el que vol dir que ES POT no és només que sigui teòricament possible, vol dir que podem fer servir el nostre poder, la nostra sobirania per fer-lo realitat. Podem declarar-nos ciutadans constituents.